Espigoladors participa en estudi sobre la pèrdua d’aliments a Noruega: el salmó

---

Héctor Barco, tècnic de coneixement i recerca de l'entitat associada Espigoladors, viatja a Noruega per analitzar les pèrdues alimentàries en la cria de salmó. Avui ens n’explica tots els detalls.

Benvingut a Stavanger, una ciutat noruega de gran importància, no només per la seva economia impulsada pel petroli, sinó també per la seva creixent popularitat com a destinació turística. Un dels seus monuments més emblemàtics és la Roca del Púlpit, espectacularment enlairada sobre el fiord Lysefjord.

Aquest viatge, tot i no estar del tot desvinculat del turisme i l’energia, té un propòsit diferent. Stavanger és una ciutat costanera, i el litoral noruec acull una altra activitat econòmica reconeguda arreu del món: la cria de salmó. Pensa en qualsevol altre peix… en pots anomenar un de tan estretament lligat a un país? Digues «salmó» i la majoria de la gent afegirà instintivament «noruec». Tot i que el salmó no es cria exclusivament aquí, Noruega lidera clarament el sector.

Els objectius del viatge a Stavanger

Aquest viatge té diversos objectius. Un d’ells és comprendre com les operacions de cria de salmó monitoritzen i supervisen les pèrdues, des de les primeres etapes (al voltant de 100-200 grams) fins a la mida comercial (normalment entre 4 i 6 quilos, encara que tendeix més cap als 4 quilos). Aquests mètodes de seguiment són prou sòlids com per oferir una imatge fiable d’aquestes pèrdues? I, si ho són, es podrien aplicar a altres sectors de l’aqüicultura?

També es planteja una qüestió més profunda i conceptual: com podem conciliar la definició de pèrdua d’aliments de la UE, concebuda en gran mesura pensant en cultius com l’enciam, amb el cicle de vida d’un salmó? Adaptar aquest concepte a l’aqüicultura podria obrir la porta a estratègies més àmplies i integradores per abordar les pèrdues alimentàries.

El cicle vital del salmó

Endinsem-nos en un fascinant gir biològic. El salmó, des d’una fase primerenca (al voltant dels 100-200 grams), experimenta una transformació que li permet viure tant en aigües dolces com salades. Aquesta etapa es coneix com a smolt. Com a pare de criatures petites, no puc evitar envejar aquest tipus d’adaptabilitat a condicions tan dràsticament diferents. Al cap i a la fi, potser alguns de nosaltres mai no aconseguirem adaptar-nos a la vida lluny del lloc on vam néixer.

Els salmons joves es crien en aigües prístines, sovint a prop de rius i enclavats en fiords pintorescos. El sacrifici que suposa visitar aquests paratges impressionants… bé, algú ho havia de fer! 

Dins d’aquestes «piscines» es controlen gairebé tots els paràmetres: temperatura, salinitat, horaris d’alimentació… El més interessant és que no hi ha una recepta estàndard. Dins dels límits de la normativa, cada empresa aplica la seva pròpia estratègia, sovint basada en l’experiència acumulada i la prova-error.

Entre tanta sofisticació tecnològica, el que més em va cridar l’atenció va ser el procés utilitzat per registrar les pèrdues: totalment manual. Els peixos morts es compten a mà i després s’introdueixen en un sistema informàtic. Encara no es consideren “pèrdues alimentàries”, perquè no han arribat a la fase de “llestos per ser capturats”, però sí que són pèrdues de producció, i entendre-les és clau per tenir una visió completa de les ineficiències de la cadena alimentària.

El cor de l’estudi del salmó

I ara, permeteu-me presentar-vos el que crec que és el «nucli» d’aquest cas d’estudi. Imagineu-vos un noruec qualsevol; anomenem-lo Ragnar (una salutació d’un gran fan de la sèrie Vikings!). Cada dia, en Ragnar es dirigeix a la piscina amb una xarxa per recollir els salmons morts. El disseny de les gàbies és intel·ligent: mitjançant corrents artificials, els peixos morts s’enfonsen de manera natural cap a un punt concret.

Un cop allà, en Ragnar els atrapa amb xarxes, els compta i els aboca en un cubell. A partir d’aquí, es canalitzen per una canonada fins a un dipòsit central, on acaben transformant-se en un llot que pot ser valoritzat. Aquest llot s’utilitza habitualment per a bioenergia, però també se n’extreuen proteïnes i oli, que es poden fer servir en aliments per a animals de companyia. Encara hi ha marge de millora. De fet, els investigadors ja estan explorant formes d’extreure’n compostos específics de gran valor.

Tornem a en Ragnar. Abans de dipositar els peixos al tub, els compta —per exemple, avui n’ha comptat 5— i després va a l’ordinador de l’empresa per registrar aquest nombre exacte en un programa informàtic especialitzat. I aquí ve la pregunta del milió: quin incentiu té en Ragnar per informar de 5 i no només d’1? Per als que venim de cultures més mediterrànies, aquesta pregunta gairebé es respon sola.

La integritat del sistema es basa en una combinació de factors: la supervisió de les autoritats públiques (que controlen en cada piscifactoria el nombre de smolt que hi entren i després el nombre de peixos comestibles que es recullen); l’interès mateix dels aqüicultors per vigilar de prop la salut dels peixos i detectar a temps qualsevol possible brot de malaltia; la confiança entre empreses («si un la fa grossa, ens esquitxa a tots») i, potser el més important, una cultura nòrdica profundament arrelada en la confiança i la transparència institucionals.

Per a una piscifactoria post-smolt, les estimacions actuals de pèrdues de smolt se situen al voltant de l’1,1%, inclòs el transport dels post-smolt a les xarxes marines. Una de les principals causes d’aquestes pèrdues és l’ortoreovirus piscí (PRV), un virus que encara és força desconegut.

Per saber què passa quan el salmó supera 1 kg, cal pujar a un vaixell i dirigir-se a les instal·lacions costaneres: grans xarxes marines on els peixos estan en contacte constant amb el mar obert. Això comporta tant beneficis com riscos. Entre aquests últims, hi ha l’acumulació de residus orgànics sota les gàbies. La millora de la tecnologia d’alimentació i el trasllat a zones amb corrents més fortes han contribuït a reduir aquest problema. Tot i així, el mar i les seves corrents comporten nous perills per al salmó, principalment per l’exposició a agents patògens.

El més greu és el poll de mar (Lepeophtheirus salmonis), un paràsit responsable d’una mortalitat considerable a causa dels tractaments agressius que s’utilitzen per combatre’l.

El refrany “el remei és pitjor que la malaltia” encaixa perfectament en aquest cas. Les restriccions normatives obliguen els productors a mantenir la presència de polls de mar en les piscifactories per sota d’un determinat llindar. L’objectiu principal d’aquesta normativa no és protegir els salmons de piscifactoria, sinó protegir els salmons salvatges, que poden quedar exposats als polls de mar quan neden a prop de les piscifactories, ja sigui en el moment d’abandonar els rius per anar a mar obert o quan tornen per fresar.

Pèrdues d’aliments en el salmó

A mesura que el salmó creix, augmenten els problemes de benestar i salut. Quan arriba a la mida ideal per al mercat, normalment entre 3 i 6-7 kg, comencen a patir problemes de circulació sanguínia. A més, alguns mercats asiàtics demanden salmons de gairebé 10 kg. Tot i que això promet preus alts, l’inconvenient és un augment de les pèrdues, convertint en malbaratament allò que podria ser aliment.

Igual que passa amb la fruita, les preferències estètiques i de mida dels consumidors poden generar pèrdues d’aliments, ja sigui una taronja o un salmó. Sumant totes les causes, les pèrdues totals actuals s’estimen al voltant del 17% de la producció. La persona que ens va guiar durant la visita i està directament implicada en les operacions diàries de la cria de salmó va estimar que, de mitjana, moren uns 50 salmons per xarxa al dia. Per tant, si una piscifactoria té 6 xarxes i cada peix pesa entre 6 i 7 kg, el volum de pèrdues diàries d’aliments per piscifactoria és molt notable. Tot i la quantitat absoluta d’aliments que es perden actualment, en termes percentuals això representaria aproximadament un 0,03% de la producció total perduda diàriament.

De nou, malgrat algunes innovacions com l’escaneig visual i el seguiment assistit per IA, el procés sovint es redueix al registre manual de les pèrdues. I una vegada més, tornem al repte central de Ragnar: quins incentius hi ha per notificar pèrdues precises que permetin entendre el problema? Podria adaptar-se aquest sistema a altres sectors o regions? Què caldria, sent realistes, perquè funcionés (sense recórrer a superpoders)?

Notificació de pèrdues d’aliments

En Ragnar es troba al cor d’un sistema que ha de ser virtuós, regit per una regulació i uns mecanismes de verificació sòlids, on els controls impedeixin les males pràctiques i on cap «Loki» pugui manipular les xifres. Ha de ser un sistema basat en la confiança, entre les empreses i les autoritats, i dins de les pròpies empreses. Només amb aquesta base es pot aconseguir quelcom aparentment senzill, però complex en les seves facetes: que en Ragnar observi i informi amb precisió de la realitat que té davant seu.

Aquest sistema garantiria que els recursos necessaris per a la quantificació no siguin excessivament cars per a l’empresa, eliminant així les barreres pressupostàries que, d’una altra manera, podrien impedir una anàlisi exhaustiva del problema. Al mateix temps, el sistema permet als piscicultors recollir un indicador important de la salut dels peixos en explotacions que solen tenir entre uns centenars de milers i més d’un milió de peixos.

Com en Ragnar Lothbrok a la seva aventura al capdavant dels víkings, ara ens enfrontem a un repte, no d’espases o escuts, sinó de construir un sistema que ens permeti oferir un diagnòstic clar i rigorós del problema, amb intervenció humana al nucli per garantir un recompte precís i la notificació a les autoritats. En Ragnar no va ampliar el seu món només fortificant les seves defenses, ho va fer atrevir-se a construir ponts. De la mateixa manera, un sistema fiable per comprendre les pèrdues de salmó ha d’estar arrelat en un sentit de propòsit compartit.

En Ragnar va comprendre, abans que molts altres, que el progrés requeria més que conquesta, requeria comprensió. La seva aliança amb Athelstan, un monjo cristià d’un món que el seu poble menyspreava, li va permetre no només descobrir noves terres, sinó també noves idees. De la mateixa manera, una visió compartida entre empreses i poders públics entorn de la pèrdua de salmó permet comprendre el problema en tota la seva complexitat. En ajuntar diverses perspectives, l’anàlisi s’enriqueix, les solucions es reforcen i tothom, la indústria, els reguladors i el medi ambient, en surt guanyant. Com en temps d’en Ragnar, només aquells disposats a escoltar l’altre podran construir un futur que perduri.

Seguint l’esperit d’unificació d’en Ragnar, una recent associació entre productors noruecs de salmó, facilitada per AquaCloud, ha portat els piscicultors a compartir dades detallades sobre producció i pèrdues entre ells, amb investigadors i altres parts interessades. La visió d’AquaCloud és «…fer millors els piscicultors, junts, impulsant el creixement sostenible mitjançant l’intercanvi de dades i el valor derivat de les dades». En aprofitar les dades detallades de cada dipòsit (és a dir, de cada piscifactoria), augmenten les possibilitats d’obtenir informació sobre la complexa interacció entre tecnologia i medi ambient en la cria del salmó.

Tanmateix, l’espina dorsal de les mesures de pèrdues d’aliments continua sent el sistema normatiu de supervisió i recopilació de dades a cada piscifactoria de salmó. És aquest sistema, en què participen la Direcció General de Pesca i l’Autoritat Noruega de Seguretat Alimentària, el que fa possible el tipus d’iniciatives que posa de manifest AquaCloud.

Així doncs, aquest sistema segueix evolucionant, esforçant-se per assolir l’equilibri necessari entre les diferents parts interessades. Pel que sabem, continuaran sorgint noves propostes polítiques, juntament amb els esforços en curs per trobar valor en els fluxos actuals de fang i seguir reduint la petjada ambiental del sector a la regió. En aquest esforç, la confiança i la col·laboració continuen sent vitals, perquè la història ens recorda, fins i tot en el mite, que quan es trenca l’equilibri, les conseqüències poden ser brutals. L’àguila de sang no era només un càstig per traïció, sinó un símbol del que passa quan es trenca un codi compartit. Assegurem-nos que allò que construïm junts no es regeixi per la por, sinó per la transparència, la innovació i la responsabilitat mútua.

Article original publicat a: https://www.folou.eu/case-study-on-food-loss-in-norway-salmon/

#AeballEmpresesCreantValor

[ + Info ]

---

---